Los foros de SomValles.com

Aquesta secció conté tota la informació sobre la nostra vila, tots aquells aspectes que contribueixen que Lliçà d’Amunt sigui un municipi singular. Aquí podeu esbrinar dades sobre la situació geogràfica del poble, l’origen del seu topònim, dades descriptives del municipi, dels edificis emblemàtics i de la seva gent. Aquest espai us permetrà descobrir com és Lliçà d’Amunt i quines són les seves peculiaritats.

Vista general del poble

El nom
Sembla que el nom del nostre poble derivaria del nom patrici romà Lucius. L'any 989 apareix esmentat com a Liciano. El 1174, com a Liziano Superiori. El 1359, com a Sant Julia de Llissa sobira.

Lliçà d'Amunt va ser escrit antigament com a Lliçà Sobirà, mentre que Lliçà de Vall va ser Licano Subteriore i Liçà Jusà.


Això sembla confirmar la idea que es distingeix el poble d'aigües amunt del riu del d'aigües avall, més que no el poble situat dalt d'un munt del poble situat a la vall. Sense ànim de crear polèmica, sembla més coherent la decisió del nostre poble d'anomenar-se "d'Amunt" i no "de Munt" que la del nostre poble veí que ha decidit ser "de Vall" en lloc de "d'Avall".


Un poble dispers, un territori fragmentat
Lliçà d’Amunt és un dels municipis més dispersos i fragmentats del Vallès. Aquí i allà, pertot arreu, urbanitzacions nascudes del caos postfranquista dels anys setanta cobreixen els turons, petites barriades i infraestructures s’escampen per tot el pla: tenim un territori literalment esquitxat de construccions humanes.


Tot i que encara es tracta d’un municipi bonic i verd, el territori està ferit i amenaçat perquè la fragmentació dels pocs espais agrícoles i forestals que van quedant en espais massa petits fa que aquests perdin la rendibilitat agrícola o el valor ecològic. D’aquesta manera, a poc a poc esdevenen solars degradats condemnats, per l’escàs valor, a ser edificats tard o d’hora.


Un creixement desbordat
Lliçà d'Amunt té el rècord de creixement del Vallès Oriental i la segona posició en la demarcació de Barcelona. En només vint anys, Lliçà d'Amunt ha quadriplicat la població (de 2.600 habitants l’any 1981 a 10.000 h. l’any 2000), amb un augment mitjà de 677 nous habitants anuals els últims tres anys. Això, sens dubte, seguirà així perquè encara queda prou sòl urbanitzable com per doblar la població (arribar als 20.000 habitants!).


Tenim una ocupació residencial del sòl molt superior a la ràtio raonable... Patim un model de ciutat difusa, de baixa densitat, insostenible econòmicament i ambientalment.



Ampliar el gràfic de creixement de la població – PDF-File, 12.9 KB


El riu i l'espai agroforestal
Lliçà d’Amunt té tres grans zones encara prou grans, prou homogènies i prou ben conservades com perquè el nou pla general les protegeixi explícitament com a zones no urbanitzables.


Aquestes zones són:


el rieral agrícola que des de Santa Justa a can Moncau embolcalla el riu Tenes

els turons de secà que envolten l’antic camí de Caldes

el gran corredor forestal que baixa de la serralada pre-litoral, per Palaudàries i can Lledó, fins a Gallecs i la vall del Besòs.

És imprescindible que es protegeixi cadascun dels tres blocs totalment. El que no es protegeixi és susceptible d'urbanització. No n’ hi ha prou de protegir petits fragments especialment bonics o interessants si volem combatre la fragmentació del nostre espai agroforestal i, a la llarga, la seva degradació.




El riu Tenes

El patrimoni arquitectònic
Al terme de Lliçà d'Amunt, a més de diverses cases pairals es conserven cinc esglésies.


Al nucli urbà hi ha la parròquia de Sant Julià de Lliçà d'Amunt, esmentada ja l'any 1014, i al voltant la petita Sagrera atapeïda. A l'edat mitjana, l'espai de trenta passes al voltant de l'església esdevenien lloc sagrat i protegit -la sagrera- on no es podia robar ni delinquir i on els pagesos podien viure en pau.


Dalt del turó que tanca el nucli urbà per ponent, hi ha la petita capella de Sant Baldiri, del 1727. I més cap a ponent encara, la capella de Sant Valerià, esmentada ja l'any 1094. Ambdues es troben al peu de dos dels grans camins que baixaven de Sant Feliu de Codines a Parets per dalt les carenes.


Entre les valls de Caldes i del Tenes, en l'oasi natural que és la petita vall agrícola de Palaudàries, protegida pel bosc al nord i assetjada per les grans urbanitzacions que l'envolten, hi ha el conjunt monumental de Sant Esteve de Palaudàries, església ja esmentada el 904 com a Palatio Arias. Té un gran campanar i l'única torre-comunidor de la vall del Tenes.


Finalment, al nord-est del terme, al peu de l'antiga via romana que anava d'Aquae Calidae (Caldes) a Granularius (Granollers), hi ha la capella típicament romànica de Santa Justa i Santa Rufina, ja esmentada l'any 1072, amb un gran campanar d'espadanya que sembla desproporcionat. L'ermita es troba enmig d'un bosquet d'alzines i envoltada pels camps, i és un dels llocs més màgics i emblemàtics del terme.